CULTURA GENERAL i FESTIVALS

Ves mirant...trobaràs informació important d'història, llengües, demografia, religió, mapes...una primera vista general molt resumida perquè coneguis una mica més el país..

L'Índia  भारत, Bhārat, oficialment la República de l'Índia (en hindi भारत गणराज्य, Bhārat Gaṇarājya) és un Estat del sud de l'Àsia. És el seté país més gran del món en superfície, i el segón més poblat. Quant a les costes limita amb l'oceà Índic al sud, amb el mar d'Aràbia a l'oest, el golf de Bengala a l'est; quant a les fronteres terrestres limita amb el Pakistan a l'oest;[2] amb la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan al nord-est; i amb Bangla Desh i Birmània a l'est. L'Índia és molt a prop de Sri Lanka, i les Maldives a l'oceà Índic.

El subcontinent indi fou la llar de la civilització de la vall de l'Indus i regió de rutes comercials històriques i vastos imperis. Quatre religions s'hi originaren, l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme, mentre que el zoroastrisme, el judaisme, el cristianisme i l'islam hi arribaren durant el primer mil·lenni dC. Fou annexat gradualment per la Companyia Britànica de les Índies Orientals des dels principis del segle XVIII i colonitzat pel Regne Unit des de la meitat del segle XIX; es convertí en un Estat independent el 1947, després d'una resistència no violenta general.

L'economia de l'Índia és la dotzena més gran del món, amesurat en el seu Producte interior brut a preus del mercat, i la quarta més gran del món en paritat de poder adquisitiu. Les reformes econòmiques l'han transformada en l'economia amb el segon ritme de creixement més ràpid. Tanmateix, té nivells molt elevats de pobresa,[3] d'analfabetisme i de malnutrició.

L'Índia és una nació plural, multilingüe i multiètnica. A més de la seua diversitat cultural, l'Índia és la llar d'una gran diversitat de fauna.

HISTÒRIA

  

Els primers assentaments humans hi aparegueren fa més de 9.000 anys i, a poc a poc, s'hi desenvolupà la civilització de la vall de l'Indus, que data del 3300 aC a l'oest de l'Índia. Després començà el període vèdic, que posà els fonaments de l'hinduisme i d'altres aspectes culturals de la societat índia, i que acabà el segle del 500 aC. Des del 550 aC molts regnes i repúbliques independents, coneguts com a Mahajanapades s'establiren per tot arreu del país.

El segle III aC, la major part del sud de l'Àsia fou unificat sota l'imperi Maurya per Chandragupta Maurya. Des del segle III dC, la dinastia Gupta governà el període conegut com l'Era daurada de l'Índia. Els imperis més notables del sud de l'Índia foren el Chalukya, Rashtrakuta, Hoysal, Pallava, Pandya i Chola. La ciència i la tecnologia, així com l'art, la literatura, l'astronomia i la filosofia floriren sota el patronatge dels reis.

Després de les invasions de l'Àsia central, entre els segles X i XI, la major part del nord de l'Índia caigué sota el control del sultanat de Delhi, i després de l'imperi Mogol. Els emperadors mogols expandiren a poc a poc els seus regnes i s'estengueren a altres regions de la península. Tanmateix, diversos regnes nadius, com ara l'imperi Vijayanagara florí, especialment al sud. Durant els segles XVII i XVIII la supremacia dels mogols declinà i l'imperi Maratha es convertí en la potència dominant. Des del segle XVI diversos mercaders de països europeus, com ara Portugal, els Països Baixos, França i el Regne Unit, començaren a arribar, i prengueren avantatge de la naturalesa fragmentada de les relacions entre els regnes i hi establiren diverses colònies. El 1856, la major part de l'Índia estava sota el control de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Un any després, una insurrecció peninsular de regnes i unitat militars, que en conjunt es coneixen com la Primera Guerra d'Independència Índia, amenaçaren seriosament el control de la Companyia Britànica, però fracassaren. Com a conseqüència, l'Índia passà al control directe de la corona Britànica com a colònia de l'imperi Britànic.

Durant la primera meitat del segle XX, un moviment en favor de la independència fou iniciat pel Congrés Nacional Indi i per altres organitzacions polítiques. Entre les dècades de 1920 i 1930, un moviment encapçalat per Mahatma Gandhi, amb un compromís a l'ahimsa, és a dir sense violència. Milions de persones protestaren en campanyes de desobediència civil. Finalment, el 15 d'agost de 1947 (Dia de la Independència de l'Índia), l'Índia aconseguí la seva independència del govern britànic, però fou dividida en governs independents; el Domini de l'Índia i el Domini del Pakistan, després d'un acord amb la Lliga Musulmana segons la religió dels territoris. Tres anys després, el 26 de gener, 1950, l'Índia es convertí en una república i entrà en vigor una nova constitució.

Des de la seva independència, l'Índia ha patit violència religiosa, violència de castes i insurreccions en diverses regions, però ha pogut mantindre el control per mitjà de la tolerància religiosa i de diverses reformes constitucionals. El terrorisme és un problema important, especialment a Jammu i Caixmir, el nord-est de l'Índia i algunes ciutats importants com ara Delhi i Bombai. L'Índia té disputes territorials amb la Xina, que el 1962 conduïren a la Guerra sinoíndia i amb el Pakistan, que ha resultat en guerres el 1947, 1965, 1971 i 1999. L'Índia és membre fundador del Moviment dels Països No Alineats. El 1974 l'Índia realitzà una prova nuclear subterrània. Realitzà cinc proves més el 1998; avui dia l'Índia és un Estat nuclear. Des del 1991, diverses reformes econòmiques  han transformat l'Índia en una de les economies amb major creixement del món.

ESTRUCTURA DE GOVERN

La constitució de l'Índia, la constitució més llarga i més detallada de qualsevol Estat del món, entrà en vigor el 26 de gener, 1950. El preàmbul de la constitució definix l'Índia com a república sobirana, socialista, secular i democràtica. L'Índia té un govern federal basat en el parlamentarisme del sistema de Westminster.

El president de l'Índia és el cap d'Estat oficial, electe pels membres d'un col·legi electoral per un mandat de cinc anys.[19] El primer ministre de l'Índia és designat pel president i, per convenció, és el candidat del partit polític o aliança política que hagi aconseguit la majoria dels escons de la cambra baixa del Parlament. És el cap de govern i exercix la potestat executiva del govern. La branca executiva està integrada pel president, el vicepresident i el Consell de Ministres (el gabinet), encapçalat pel primer ministre. Els ministres han de ser membres d'alguna de les dues cambres del parlament. Segons el sistema parlamentari indi, l'executiu està subordinat al legislatiu.

El Parlament de l'Índia exercix la potestat legislativa, i està integrat pel Consell d'Estats (Rajvya Sabha), la cambra alta, i la Cambra del Poble (Lok Sabha), la cambra baixa. El Consell d'Estats està integrat per 245 membres electes per un període de sis anys. La Cambra del Poble està integrada per 545 membres, 543 dels quals són electes per vot popular per representar una circumscripció territorial per un període de cinc anys. Els altres 2 són designats pel president per representar la comunitat angloíndia si, en la seva opinió, la comunitat no hi està representada adequadament.

L'Índia té una judicatura unitària de tres nivells, integrada per la Cort Suprema, encapçalada pel jutge en cap de l'Índia, vint-i-una Altes Corts i un gran nombre de corts de judici. La Cort Suprema té la jurisdicció dels casos dels drets fonamentals i de les disputes entre els estats de la federació i el centre, i és la cort d'apel·lació de les Altes Corts. És independent i té el poder de declarar la llei o d'eliminar les lleis de la Unió o dels estats que contradiuen la constitució. El seu paper com a intèrpret de la constitució, és una de les seues funcions més importants.

DEMOGRAFIA

Amb una població estimada de 1.130 milions de persones, l'Índia és el segon país més poblat del món, després de la República Popular de la Xina. Al voltant del 70% dels indis resideixen en àrees rurals, tot i que en dècades recents la immigració a les ciutats més grans ha produït un creixement notable en la població urbana. Les àrees metropolitanes més grans de l'Índia són Bombai, Delhi, Calcuta, Madras, Bangalore, Hyderabad i Ahmedabad.

L'Índia és un país jove, amb 560 milions de persones amb menys de 25 anys d'edat,  és a dir, un de cada dos indis. La població índia augmenta al voltant de 18-19 milions de persones per any; amb una taxa de fecunditat de 2,8 fills per dona, superior a la taxa de fecunditat de la Xina, es preveu que l'Índia es convertirà en el país més poblat del món el 2035. A diferència de la Xina, i a causa de la naturalesa democràtica del seu règim polític, la política de fecunditat es basa en la responsabilitat individual, amb la creació de centres d'informació sobre la contracepció. Esta política no constrictiva difereix massa de la política d'un sol nen que promou la Xina.

La taxa d'alfabetisme és de 64,8% (53,7% per a dones i 75,3% per a homes). L'estat de Kerala té la taxa més elevada (91%) i l'estat de Bihar la més baixa (47%). La ràtio de sexe humà és de 944 dónes per 1.000; baixa en comparació amb altres Estats del món, en què el percentatge de dones és superior al d'homes.

LLENGÜES

L'Índia és el país més divers culturalment i lingüísticament del món. És la llar de dues famílies lingüístiques importants: les llengües indoàries (parlades per aproximadament el 74% de la població) i les llengües dravídiques (parlades pel 24% de la població). Altres llengües parlades a l'Índia són les austroasiàtiques i les tibetobirmanes. L'hindi, amb el nombre més gran de parlants, és la llengua oficial de la Unió federal. L'anglès es fa servir de manera extensa als negocis, l'administració i l'educació, i té l'estatus de "llengua oficial subsidiària". La constitució també reconeix 21 altres llengües com a llengües oficials que tenen un gran nombre de parlants o un estatus de llengua clàssica. El nombre de dialectes, tanmateix, és de 1.652. Segons el darrer cens de l'Índia, del 2001, 29 llengües són parlades per més d'1 milió de persones i 122 per més de 10.000. Les llengües índies no fan servir l'alfabet llatí, sinó diferents alfabets, la majoria dels quals són derivats del devanagari, l'alfabet utilitzat pel sànscrit i l'hindi.

RELIGIÓ

A prop de 800 milions d'indis (80,5%) són hindús. Altres grups religiosos són l'islam (13,4%), el cristianisme (2,3%), el sikhisme (1,9%), el budisme (0,8%), el jainisme, el judaisme, el zoroastrisme, el bahaisme i altres.

Hinduisme

El 1966, la Cort suprema de l'Índia va definir així la fe hindú:

1.       l'acceptació respectuosa dels Vedes com la més alta autoritat sobre els assumptes religiosos i filosòfics, i l'acceptació respectuosa amb els Vedes pels pensadors i filòsofs hindús com base única de la filosofia hindú,

2.       l'esperit de tolerància i de bona voluntat per comprendre i apreciar el punt de vista de l'adversari, basat sobre la revelació que la veritat implica diverses aparences,

3.       l'acceptació dels sis sistemes de filosofia hindú i d'un ritme del món que coneix períodes de creació, de conservació i de destrucció, o yuga, succeint-se sense fi,

4.       l'acceptació de la creença en el renaixement i la preexistència dels éssers,

5.       el reconeixement del fet que els mitjans o les maneres d'accedir a la salvació (mokxa) són múltiples,

6.       el fet que, malgrat el nombre de les divinitats a adorar, es pot ser hindú i no adorar cap ídol,

7.        a diferència d'unes altres religions, o creences, la religió hindú no està vinculada a cap conjunt definit de conceptes filosòfics.

  

Festes & Dances hindús:

Verdader art ritual, la dansa clàssica índia neix en els temples. Diversos segles abans de l'era cristiana, els grans santuaris utilitzen els talents de les joves dansarines. Artistes sagrades, són lligades al temple, porten el nom de devadaçi («esclaus de déu»), i participen en les cerimònies d'ofrenes i d'adoració. Quan, més tard, el ball sigui practicat a la cort dels prínceps, conservarà aquesta inspiració religiosa. L'Índia clàssica ha conegut dos grans tipus de ball:

 El Bharata natyam és la forma més antiga, de manera estreta vinculada a les cerimònies religioses. Per a aquest art sobri, delicat, al ritme generalment lent, el ballarí està sol en escena.

    Més espectacular, el Kathakali troba els seus temes en els grans episodis del Ramayana i del Mahabharata. Cada ballarí porta un vestit sumptuós i un maquillatge espès corresponent al seu personatge : els déus són generalment pintats en verd, els dimonis en vermell o en negre.

Les principals festes són el DIWALI (festa de la llum, octubre/novembre) i el HOLI (festa dels colors, març/abril) 

Islam

L'islam (en àrab الإسلام, al-islām ), 'submissió a les lleis de Deu') és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII a la península aràbiga. Els seus fidels (musulmans) creuen que Déu (en àrab Al·là) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma (Muhàmmad) mitjançant l'arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge va quedar plasmat en l'Alcorà, el llibre sagrat d'aquesta religió. El contingut fonamental d'aquesta revelació és que Déu és un i que tot és obra de Déu[3], així que la finalitat de la vida és sotmetre's a la Seva voluntat per tal de viure-hi en acord i obtenir la Salvació.

Els musulmans consideren la seva religió com la versió final i universal d'una fe primordial monoteista revelada a diverses èpoques i en diversos indrets a través dels profetes, en especial Abraham (en àrab Ibrahim), Moisès (Mussa) i Jesús (Issa). La tradició majoritària sosté que els missatges i revelacions anteriors han estat alterats i que Muhàmmad és el darrer profeta, l'home perfecte que aporta el missatge definitiu i que tanca així el cicle profètic iniciat per Adam. Per això, les dites i fetes del Profeta constitueixen un model a seguir per a tots els musulmans. Estan recollides en uns texts anomenats hadits, que es consideren gairebé tan sagrats com el propi Alcorà. El conjunt dels hadits constitueix la sunna, o "tradició [del Profeta]".

Les pràctiques bàsiques de l'islam consisteixen a respectar els anomenats pilars de la religió, que són cinc actes de devoció obligatoris si es vol obtenir la salvació, i la creença en els sis articles de fe. D'altra banda, aquesta religió es caracteritza per no tenir litúrgia ni classe sacerdotal (excepte en algunes variants minoritàries), considerant que no ha d'haver-hi cap interlocutor entre el fidel i Déu.

Per tal de codificar el comportament dels homes explicat en les fonts documentals, que per llur natura de missatge revelat permeten diverses interpretacions, s'ha desenvolupat la "llei islàmica" o xaria, que regeix tots els aspectes de la vida humana, sense que es contempli cap divisió entre vida religiosa, personal, social o política.

Avui dia, els musulmans es divideixen bàsicament entre sunnites i xiïtes. Els primers, anomenats també "ortodoxos", constitueixen una majoria aclaparadora (al voltant del 90%), mentre que els segons, situats principalment a l'Iran i a l'Iraq, formen poc més d'un 10% del conjunt de fidels. Existeixen, però, altres corrents minoritaris així com nombroses escoles de pensament dins dels corrents principals.

L'islam és la segona religió més gran del món, comptant amb prop de 1.570 milions de fidels, és a dir, amb aproximadament el 23% de la població mundial.

Cristianisme

El cristianisme (del grec Xριστός, Khristos, Crist, literalment, "l'ungit") és una religió abrahàmica monoteista basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es presenta al Nou Testament. Els adherents d'aquesta fe, coneguts com a "cristians" —del grec 'Χριστιανός, khristianóus— creuen que Jesús és el Messies profetitzat al Tanakh (aquella secció de l'escriptura comuna al cristianisme i el judaisme, i que es correspon a l'Antic Testament de la Bíblia cristiana).

El fonament de la teologia cristiana s'expressa en els primers credos ecumènics els quals contenen declaracions que són generalment acceptades per la majoria dels creients. Aquestes professions de fe declaren que Jesús patí, morí per crucifixió, fou enterrat i ressuscità per obrir el cel a tots els que creuen en ell i confien en ell per a la remissió dels seus pecats.[3] Aquests credos també ensenyen que Jesús ascendí al cel i que tornarà a la terra per jutjar els vius i els morts. Segons la fe cristiana, Jesús és considerat un model de vida virtuosa, així com salvador i Déu encarnat.[4] El missatge de la vida i obra de Jesús es coneix com l'Evangeli—del grec ευαγγέλιον, euangélion, literalment "bon missatge" o "bones notícies".

El cristianisme començà com a secta del judaisme, que s'originà en la regió mediterrània oriental, creixent ràpidament en nombre de creients i en influència amb el pas del temps fins convertir-se en la religió dominant de l'Imperi Romà. Durant l'Edat Mitjana, la major part d'Europa fou cristianitzada i existiren minories importants de cristians a l'Orient Mitjà, el nord d'Àfrica i algunes regions de l'ÍndiaDesprés de l'Era dels descobriments i degut a les missions i colonitzacions, els cristianisme s'estengué a Amèrica, Austràlia i altres regions del món. Al començament del segle XXI, hi havia al voltant de 1.500 milions de practicants, o el 33,2% de la població mundial.

Sikhisme

El sikhisme (en punjabi: ਸਿੱਖੀ, sikkhī, del sànscrit śiṣya "deixeble", "aprenent" o śikṣa "instrucció" ), conegut tradicionalment com a gurmat (literalment, "el consell dels gurus") o dharma sikh ("doctrina dels sikhs"), és un sistema filosoficoreligiós basat en els ensenyaments del guru Nanak i deu gurus sikhs del Punjab del segle XV.

D'un monoteisme estricte, aquest ensenyament és una síntesi del moviment bhakti hindú i del sufisme islàmic que nega l'autoritat dels Vedes, aboleix el sacrifici, el sacerdoci i el sistema de castes. Amb els ensenyaments del darrer guru Gobind Singh(1666-1708), però, el seu caràcter pacifista es va transformar en un esperit militar, rebutjant la doctrina no violenta de l'ahimsa. El principal text sagrat és el Guru Granth Sahib, considerat pels fidels com "l'onzè i darrer guru". Els temples sikhs reben el nom de gurdwaras i el prinicipal n'és el Temple Daurat de la ciutat d'Amritsar.

Els sikhs creuen en un déu anomenat Ek Onkar, omnipresent i amb qualitats infinites i en certa manera són panteistes. També creuen en la reencarnació però accepten altres creences per a després de la mort. Practiquen les virtuts de la caritat, amabilitat i humilitat contra els cinc vicis de ira, gola, connexió mundana i luxúria. Mantenen que hi ha igualtat entre totes les persones (són contraris al sistema de castes) i procura un estil de vida anomenat Chardi Kala que es considera positiu i optimista.

És la cinquena religió més important del món per nombre de devots;  segons les estimacions actuals comptaria entre 21 i 26 milions de fidels, situats principalment a l'estat indi del Punjab.

Budisme

La filosofia budista és un sistema de creences sobre la base de les ensenyances de Siddhartha Gautama, un príncep indi més tard conegut com Buda.

Des dels seus inicis, el budisme ha tingut un fort component filosòfic. El budisme es basa en el rebuig de certs conceptes filosòfics ortodoxos hindús. El Buda de crítiques de tots els conceptes metafísics de ser i no ser vistes com enganyosa causada per reificació, i aquesta crítica és inseparable de la fundació del budisme.

El budisme comparteix molts punts de vista filosòfics amb altres sistemes de l'Índia, com la creença en el karma, una causa-efecte entre tot el que s'ha fet i tot el que es farà. Esdeveniments que es produeixen són per ser el resultat directe dels esdeveniments anteriors. No obstant això, una diferència important és el rebuig d'un budista permanent, auto-existent ànima (ATMAN). Aquesta opinió és un element central en el pensament hindú, però és rebutjada per tots els budistes.

Jainisme

El jainisme (en sànscrit जैन) és una tradició religiosa o camí espiritual molt antiga que va viure una forta embranzida al segle VI aC, amb Vardhamana Jnatiputra o Nataputta Mahavira (599 aC - 527 aC), dit Jina (victoriós), d'on prové el mot «jainisme». Es tracta d'una tradició nastika (no teista) i que no reconeix l'autoritat dels textos Veda ni dels brahmans. Juntament amb l'hinduisme i el budisme, és una de les tres tradicions religioses més antigues de l'Índia encara en existència.

Té uns quatre milions de creients, principalment a l'Índia, sent la sisena en nombre de fidels entre les tradicions religioses del país (un 0,4% de la població). En l'actualitat, el jainisme és present a l'Índia oriental (Bengala), centre occidental (Rajasthan, Maharashtra i Gujarat) i meridional (Karnataka). Tot i que els jainistes apareixen disseminats en altres parts de l'Índia, les grans comunitats jaines s'aglutinen en aquestes regions. La recent migració d'indis a altres països, principalment de parla anglesa ha estès la seva pràctica a moltes nacions de la Commonwealth i als Estats Units. Malgrat no hi ha estadístiques exactes s'estima que són al voltant de 100.000 els seguidors del jainisme a fora de l'Índia.

Encara què els jainistes només representen una part petita de la població india, tenen un pes econòmic i social molt important; bona part de la banca, la joieria i la industria editorial índia és a les seves mans. Probalbement l'àmbit en que el jainisme assoleix més influència sigui el cultural. Ha fet importants contribucions a la filosofia índia i la lògica, art i arquitectura, la matemàtica, astronomia i l'astrologia i la literatura. Va ser clau pel desenvolupament de l'art índic i també fou molt important l'aportació de sàvies i savis jainistes a la literatura de diverses llengües del continenet índic, com la llengua kannada, la guajarati, la marathi i especialment la llengua tàmil,on és famós Kural del poeta Tiruvalluvar conegut per tots els habitants del sud de l'Índia.

SOCIETAT HINDÚ: EL SISTEMA DE CASTES:

 La societat índia ha constat des de temps antics d'uns quants mils de grups tribals i laborals o les comunitats anomenades Jāti. La frase "sistema de castes" combina realitat i teoria - la realitat del sistema de Jāti predominant per tota la societat índia des de temps antics i el varna (classe/grup).

 Als primers texts indis com el manusmriti i els purana parlen de 'Varna', que significa ordre, natura, tipus o color. Agrupa la societat en quatre tipus principals idealitzats de la manera següent.

    Brahmins (estudiants, professors, sacerdots)

    Kshatriyas (guerrers, reis, administradors)

    Vaishyas (comerciants, agricultors)

    Shudras (artesans, proveïdors de serveis)

Tots els altres que no pertanyien a aquesta societat hindú, incloent-hi estrangers, els tribals i els nòmades s'anomenaven mlechhas i fins i tot els excomunicats eren "anaryas" (no-aris), s'havien de tractar com bàrbars contagiosos i intocables.

El sistema hipotètic donava el seu propi nínxol a cada grup, i pocs individus quedaven sense un paper clar. Segons el sistema de Varna, es demana que els brahmins visquin en la pobresa i la seva vocació primària era aprendre el veda, textos sagrats i temes seculars, ensenyar-ne als altres i pregar pel benestar de tot. L'ocupació principal del kshatriya eren habilitats marcials, protecció de la societat civil i el govern. Els vaishyas eren aquells ocupaven amb comerç, banca i activitats agràries incloent-hi la cria de bestiar, mentre que els sudras eren uns altres treballadors, artesans i proveïdors de serveis de tot tipus. 

Tots els varnas eren instats, sense excepció, per inculcar la no possessivitat, l'abstinència del robatori, la sinceritat, la no violència i la benvolença. Aquests també eren els mateixos atributs propiciats pel Jainisme i doctrines budistes. La creença més estesa que després de la mort, la gent renaixia a una casta més alta si havien dirigit una vida moral, o una casta més baixa si duien una vida immoral. Així, es pensava que els que servien funcions indesitjables, com els intocables, mereixien el seu destí, a causa del seu karma passat.

 Sota el sistema jati, una persona neix amb rols socials atribuïts i endogàmia, per exemple els matrimonis tenen lloc només dins d'aquell jati. El jati proporciona identitat, seguretat i estatus i ha estat històricament obert a canvis basats en influències econòmiques, socials i polítiques. 

Els intocables - Pariahs o Antyajas, eren en el fons de l'escala social i fins i tot ara realitzen les feines que ningú més no vol com eliminació de cadàvers, maneig de terra de nit o execució de criminals; Vivien als seus propis guetos a les perifèries de les ciutats i pobles i no se'ls permetia fins i tot sentir els vedes.

GEOGRAFIA

Mapa polític dels estats i capitals d'estats de l'India

PER QUÈ EL DALAI LAMA VIU A L'INDIA?
Al 1959 la ocupació xinesa al Tíbet va fer que perdesin la vida més de 90.000 tibetans. El Dalai Lama i decenes de mils de tibetans es van veure forçats a fugir a través de l'Himalàia cap a l'India. Des de 1960, el Dalai Lama viu a Dharamsala, al nord de l'India , que és també la seu del govern tibetà des de l'exhili. El Dalai Lama i el seu govern han estat sempre compromesos en salvar el poble tibetà i la seva cultura. Cuiden dels refugiats i recolçen el desenvolupament econòmic, s'ha establert una sistema d'escoles i una universitat del Tíbet. També s'han fundat més de 200 monastirs. Al 1963 el Dalai Lama va presentar un projecte de constitució per un futur Tíbet lliure. El Dalai Lama sempre ha sigut un gran promotor de la democratització de la societat tibetana. Segueix buscant de forma incansable una solució pacífica al problema tibetà.

Karva Chauth és un festival on les dones hindús, generalment del nord, estan un dia complert en dejú (ni tan sols veuen aigua) pregant als déus per la salut i el benestar dels seus marits. Només poden menjar o veure quan surt la lluna, moment en que el marit els hi dóna el primer glop d’aigua. 

LOHRI, el festival del Punjab:
El  LOHRI és un festival punjabi que es celebra al solstici d'hivern al Punjab encara que també es fa a altres estats com Haryana, Delhi, Himachal Pradesh o Jammu. En aquest festival es vesteixen les millors robes i es balla Bhangra i Gidda al so del dhol. Es canten cançons punjabies i es fa un menjar especial. S'encén una foguera per celebrar el retorn dels dies llargs. El seu origen és rural però també es celebra a les ciutats. 

MAKARA SANKRATI:

És un dels festivals més celebrats pels hindús a l'India i al Nepal. Makara significa Capricorni i es celebra la transició del sol d'un signe a un altre. És habitual mejar laddos amb llavors de sèsam i fer volar estels. També s eli dona menjar als pobres.
http://www.youtube.com/watch?v=Y7IlkRAQRfM 


LA HISTÒRIA DEL TAJ MAHAL

 A AGRA ES VA CONSTRUÏR EL MONUMENT PER AMOR MÉS GRAN CREAT MAI PER L’HOME: EL TAJ MAHAL. DIU LA LLEGENDA, QUE L’EMPERADOR SHAH JAHAN ES VA ENAMORAR PERDUDAMENT D’ARJUMAND, UNA DONZELLA QUE VA CONÈIXER A UN MERCAT. DESPRÉS DE LES SEVES NÚPCIES, L’EMPERADOR VA DONAR A LA SEVA DONA  UN NOU NOM: MUNTAZ MAHAL. PERO AL DONAR A LLUM A UN DELS SEUS FILLS, LA PRINCESA VA MORIR DEIXANT A L’EMPERADOR SUMIT EN LA MÉS PROFUNDA TRISTOR. VA SER ALESHORES QUAN VA DECIDIR FER UN MONUMENT EN EL SEU HONOR, EL MAUSOLEO MÉS BONIC QUE L’HOME HAGUÉS FET MAI, VA FER PORTAR PEDRES PRECIOSES, MARBRE I MATERIALS NOBLES DE TOT ARREU DEL MÓN PER DONAR FORMA AL SEU PROJECTE...AMB ELS ANYS, ELS SEU FILL AURGANZEB, AMB LA INTENCIÓ DE PENDRE-LI EL TRO, VA TANCAR AL SEU PARE AL FORT D’AGRA, EN UNA CELDA AMB UNA PETITA FINESTRA ON NOMÉS PODIA CONTEMPLAR EL TAJ MAHAL.

HAPPY SHIVRATRI! (27/02/2014)
Maha Shivratri (la 'gran nit de Shiva') és un festival hindú que es celebra cada any dedicat al déu Shiva. Marca la convergència entre Shiva i Shakti. S'ofereixen Bael, pomes daurades i fulles de Vilvam a Shiva, és fa un dejú durant tot el dia i per la nit es fan vigilies (jagarana). Durant tot el dia, els devots canten el mantra "Om Namah Shivaya".

HAPPY BAISAKHI! (14/04/2014)
Baisakhi és un festival que té molt significat pels Sikhs ja que al 1699 el 10è Guru Gobind Singh va fundar el Panth Khalsa, l'ordre dels purs. També és considerat el dia en que els grangers donen les gràcies a Déu per les collites. 






HAPPY HANUMAN JAYANTI! (15/04/2014)
A Hanuman Jayanti es celebra el naixement del Déu hindú Hanuman (el Déu-mono). Hanuman és el simbol de la força i l'energia, i els devots hindús visiten els seus temples arreu de l'India.