RELATS CULTURALS

La Marisol Balihar Fernández, de pare indio i mare catalana, ens ha enviat el primer relat de la nostra pàgina, i és impressionant!...us posem en contexte:
Al 1984 té lloc la Operació Blue Star: Indira Gandhi, primera ministre de l'Índia utilitzant com a excusa reunions clandestines terroristes entre Jarnail Singh Bhindranwale i els seus deixebles amb la intenció d'arreplegar armes al Golden Temple d'Amritsar, el lloc de peregrinatge principal dels sikhs, mana atacar amb tancs el temple. El resultat és una masacre de mils de civils que estaven de peregrinatge al Temple i que no havien comès cap crim. Indira Gandhi només volia mostrar al seu país lo dura que podia ser en una atac injustificat com aquest.

Aquí teniu el relat del pare de la Marisol Balihar (18/10/2013)
 
TORNAR A NÈIXER, Marisol Balihar Fernández

Tan sols tenia 23 anys. Jo anava amb el meu cosí i un amic. Érem tres joves que volíem descobrir el món, viatjar i observar. Aquell 31 d’Octubre de 1984, hauria d’haver sigut l’acomiadament per una temporada a la nostra terra, allà on havíem nascut i crescut, el Punjab de l’Índia, amb alegria i tristesa, ple de plors i d’abraçades.
L’aventura començava a les 13:00 h. Vam deixar l’equipatge en un vagó i vam esperar a rebre indicacions. Després de mitja hora, pugem al tren i entre la multitud ens fem un forat per poder seure, encara que fos al terra. En el vagó no hi cap ningú més, joves, nens, nenes, avis i avies, tots en dos metres quadrats. Esperem impacientment, restem callats i un silenci s’ha impregnat per tot el tren. Estic neguitós i m’és impossible passar la saliva, ja que és la meva primera nit fora de casa. En els vint minuts d’espera me’n recordo de la mare, del pare i dels meus germans, que estaran fent? Quan els tornaré a veure? Moltes preguntes i records passen pel meu cap, simplement començava a trobar-los a faltar.
Un so agut sona des de fora. Veiem com un home dóna la senyal de pas al tren i comencem a moure’ns. Quina emoció i quins nervis! El viatge restava amb tranquil•litat, la gran majoria de viatgers estaven dormint, fins que, un brusc fre del tren ens va fer despertar-nos d’un salt. Seran problemes mecànics o canviaran el torn de treball, pensàvem. Però cap d’aquetes idees era l’encertada. Després de mitja hora, comencem a demanar explicacions a algú, però ningú sabia el que podia ocorre. Algunes persones comencen a escridassar i d’altres a plorar, però estàvem igual, cap de nosaltres sabíem el que estava succeint.
Ring ring ring .... sona el meu telèfon i en truca la meva mare, donant-me la noticia que a les 10:00 hores Indira Gandhi havia sigut tirotejada per dos guardaespatlles sijs, i a les 11:00 havia mort.
Després de rebre la noticia vaig informar al meu cosí i amic. La noticia s’anava escampant ràpidament per el tren, entre els sijs i hindús.
Van obrir la porta del vagó i centenars de policies van fer-nos baixar d’immediat del tren. La por s’anava apoderant de les persones, les mares agafaven als seus fills i els protegien dels sorolls, o tan sols del panorama tan esgarrifós d’un munt de policies armats fins a les dents.
Les persones comencen a baixar embogides, donant-se cops i amuntegant-se a sobre dels altres, no saben el que es poden trobar o bé el que els faran. Veiem com als viatgers no els hi deixen agafar cap de les seves pertinences i comencen a cridar. Jo i em meu cosí encara estem al tren amb moltes persones més. En canvi, el nostre amic va sortir del tren, i va ser l’últim cop que el vam veure.
De cop, un munt de policies va entrar en el tren amb barres de ferro, ganivets, pals i materials combustibles. Aquests van començar a pegar a tots els sijs, fins ferir-los o matant-los. Van cremar el tren i tot allò que trobaven al voltant. Finalment, ho vaig entendre, era una sanguinària massacre antisij provocada per la mort de la Primera Ministra a mans d’un sij.
El meu cosí i jo, el primer que vàrem fer va ser treure’ns el turbant i una polsera anomenada “kara” que també és un símbol d’identificació sij. Vam poder sortir d’aquell vagó de miracle, enmig de cossos morts i policies agredint a les persones. Tan sols vam començar a corre i corre, sense mirar enrere, el més ràpid possible.
No puc dir quants metres, o més ben dit quants quilometres vam córrer sense parar, sense respirar tranquil•lament, amb les cames tremolant i el cos suant. Per fi, vam trobar una mica de pau, allà no havia arribat la massacre, ells no estaven dins dels 3000 morts sijs. Vam anar a un “gurdwara” un dels pocs temples sijs que encara no havien cremat, i ens vam amagar allà durant dues nits, sense menjar ni veure, tan sols donant gràcies a Déu per seguir vius, donant gràcies per la nova vida.
Tan sols puc dir que vaig tornar a néixer.




Boda Sònia & Edgar, Udaipur, Rajasthan agost 2005

 El sol empezaba a ponerse, creo que no hago justícia si no narro la belleza de las puestas de sol en Udaipur...la terraza del Pushkar Palace, el hostal de mis amigos, mi família debería decir, que me acoge en su casa desde hace ya 10 años y ha compartido algunos de los momentos más importantes de mi vida, se tiñe de oro mientras las luces del City Palace se encienden y dan paso a uno de los espectáculos visuales más bonitos del mundo.
En Udaipur hay mil shaadi halls (salones y jardines para celebrar bodas), pero yo quería estar con mi família, en privado, con la gente que realmente me acogía y me acompañaba en la India desde hacía ya tanto tiempo.
La mehendi party, o fiesta de la henna del día anterior fue espectacular, mis família y amigos de España difrutaron entre bailes, comidas picantes rajasthanís y bebidas alcohólicas con sabor a after shave de la fiesta mientras Edgar y yo reíamos sin parar...nosotros no podíamos beber, nos iba a casar una família brahmi y si algo hemos hecho siempre es respetar las costumbres. Mis manos y mis piés fueron cubiertos henna y la mayoría del rato tuve que estar sentada observando a todo el mundo...qué maravilla.
Al dia siguiente era el gran día. Mi niña Pooja (tenía entonces 16 años) no se separaba de mí...tengo que decir que no tuvimos que organizar nada, nuestros amigos indios se encargaron absolutamente de todo! cattering de 3 días, pandit (sacerdote), música, flores, fotógrafo, todo!
Ya estaba vestida, el astrólogo recomendó nuestra boda a las 19h, después de un exhaustivo estudio de tres días para ver si nuestras cartas astrales eran compatibles o no.
El fotógrafo me hacía posar de las formas más variopintas con el mala de flores que después debería colocar en el cuello del que sería mi marido. En principio tu hermano te acompaña al altar, en su ausencia, mi amigo Lluís fue el encargado....el sol ya se había puesto.
Edgar estaba impresionante...le prestaron la espada familiar para hacer los honores a Ganpatiji (el dios Ganesh) y las joyas de la família para su turbante. Nuestros familiares y amigos, guapísimos, con sus turbantes y sus saris. En total vinieron 24 personas desde España y 150 de Udaipur y otros lugares de India, poquísimo para lo que es realmente una boda allí. Normalmente Edgar hubiera tenido que venirme a buscar en caballo, pero ya era sufieciente morboso ver a dos blancos casarse allí como para pasearnos por la calle en caballo. Lluís me dejó a su lado, el pandit pronunció unas palabras en sanskrito y nos colocamos los malas en el cuello. Siguió una ceremonia de tres horas en las que mi padre tiraba guee al fuego mientras el pandit pronunciaba el famoso suhaja. Mi madre bendecía a Edgar en diversas ocasiones y dábamos 7 vueltas a un fuego, todo esto atados de una mano que unía a su vez una rupia bañada en henna. En el momento en que nos desataban la mano y mi padre nos echaba agua para limpiarla fue cuando estábamos casados. Nos cubrieron con una tela y nos descubrieron ya como marido y mujer, Edgar colocó con gran destreza el sindhoor (polvo rojo) en la raiz de mi pelo y me puso el mangelsutra (collar con el que sabe que una chica está casada) en el cuello. Subimos a esa preciosa terraza que antes había sido teñida de oro, y le siguieron el buffet, la música y los fuegos artificiales...en ese instante miré a Edgar y recordé cuando me pidió que me casara con él, en la India, hacía ahora un año y medio: sabía que a una boda india no le podía decir que no, una boda que para mi significaba un compromiso maravilloso entre nosotros y hacia nuestra família india, porque si algo hemos hecho siempre es respetar las costumbres.
Fué también un aterdecer como el que habíamos presenciado esa misma tarde, donde el sol tiñió de oro la terraza.